Yolanda Soler

Yolanda Soler

Em dic Yolanda Soler i tinc 25 anys, d’aquí un mes en tindré 26. A casa no ens ha faltat mai de res, classe mitja. Sempre he estat molt somiadora, per caràcter i també perque la vida ma deixat temps per fer-ho. El meu somni d’adolescent era ser actriu, feia teatre a l’institut i m’agradava montar-me les meves històries al cap. Tanmateix, al acabar batxillerat vaig adonar-me’n de que preferia estar darrere el teló/càmera i vaig decidir estudiar la llicenciatura en Comunicació Audiovisual. Vaig escollir estudiar carrera sobretot impulsada pels meus pares que em van convèncer de que em permetria tenir millor feina i sou que uns estudis inferiors. Vaig marxar a estudiar i viure a Vic on vaig madurar i experimentar i els darrers mesos de la carrera els vaig passar a Tampere (Finlàndia) on vaig compartir classe amb estudiants de tot Europa.

Quan vaig acabar aquesta etapa vaig tornar a Tarragona a casa els pares, després d’uns mesos dubtant si quedar-me a Finlàndia fent qualsevol feina o tornar a casa i buscar treball de lo meu. Finalment vaig decidir tornar per agafar encarar-me a la realitat del món laboral. Ja fa quatre anys de tot això i el màxim de temps que he treballat gràcies a la carrera de Comunicació Audiovisual és de dos mesos i amb contracte de pràctiques. He anat saltant de treball temporal en treball temporal, cosa que ha fet que porti quatre anys estancada en la mateixa situació; visc a casa dels pares i els avis i sóc dependent d’ells perquè no tinc ingressos fixos. Quan vaig tornar de l’Erasmus sabia que em trobaria amb aquesta situació, però mai vaig pensar que durés tant de temps.

Aquesta és la meva situació i la de molta gent de la meva generació. Ens eduquen am la idea de que hem d'estudiar molt per obtenir després una bona recompensa en el món laboral tenint un alt càrrec. No ens han deixat conformar-nos en estudiar un ofici, hem d’aspirar a estudiar per ser els encarregats o directors. També molts provenim de famílies benestants, els nostres pares van treballar moltíssim per poder tenir un bon nivell de vida i oferir-nos uns bons estudis per tal de treballar menys i guanyar més. Aquest coixí en el que hem crescut ens ha donat molt de temps per somiar, sortir de festa, conèixer món i veure totes les possibilitats que la vida ens pot donar, fabricant-nos grans aspiracions a la vida. Malauradament hem acabat els nostres estudis en un context de crisi econòmica i amb molta competència laboral que ha frustrat les nostres idees de futur. Els anys passen i res millora, més aviat al contrari, i molts vivim estancats en un limbo que ens impedeix evolucionar com a persones en una etapa en la que ja hauríem d’estar gaudint de la nostra independència.